Si bé el projecte és jove, com els seus mateixos impulsors destaquen, ja no és pretensiós dir que la principal novetat del mapa electoral a Badalona és l’aparició d’Accent, independents per Badalona. Aquest és un projecte que observo amb una barreja de curiositat i esperança i que aixeca un creixent interès a Badalona. Si alguna cosa tinc clara quan penso en Accent és que aquest és un projecte que suma. I ho fa per molts motius:
• Accent genera adhesió a Badalona perquè es tracta d’una nova formació política precisament creada amb la voluntat de unir esforços per la ciutat del present i per la del futur. Perquè entomar els reptes actuals no és més que consolidar els fonaments de la prosperitat del seu futur. I ho fa amb la convicció que aquests reptes han de ser resolts des de l’esquerra nacional. Per aquest motiu estableix ponts entre les formacions d’esquerres, treballa per una alternativa real de progrés des dels municipis, des de la proximitat, però amb projecció a tot el país. I ha escollit per fer-ho el moment de més urgència per la ciutat i per l’esquerra nacional.
• Accent, des de la seva creació, és el cap d’un camí de llarg recorregut. Els seus fundadors estan fora de sospita després de demostrar un compromís ferm per la ciutat, mitjançant la seva trajectòria social i cívica i unes carreres professionals consolidades fora de la política. Accent ha passat del treball anònim per la ciutat a la manifestació i emissió de la seva opinió. I d’aquest posicionament públic sobre la ciutat que vol, a l’acció política. Per portar a la pràctica, des de la seva merescuda llibertat, un canvi en la ciutat i en la seva política. És en aquest marc que Accent materialitza un compromís polític caracteritzat pels mateixos valors que els han guiat en la seva llarga experiència i implicació cívica. Res diferent hauríem d’esperar d’Accent com a organització política.
• Deia el malaurat Ernest Lluch que per assolir la màxima llibertat, igualtat d’oportunitats i fraternitat, no n’hi havia prou amb les polítiques públiques. També calia que la moral i l’ètica canviessin en paral·lel. Accent proposa una regeneració política absolutament necessària a la ciutat i al país. Lluny de les estructures endogàmiques dels partits polítics i ben oberts a la participació i la contribució de ciutadans que difícilment traspassarien les rígides i arestes fronteres partidàries. Accent és un projecte obert perquè defensa i propugna un canvi en la retòrica i en la praxis política que afavoreixi la col·laboració i els punts de trobada, més que l’enrocament en les posicions pròpies.
• Aquesta d’Accent no és una aventura improvisada amb data de caducitat prefixada. Accent declara amb contundència la seva indubtable voluntat de treballar per la ciutat, i en conseqüència de romandre com a organització a llarg termini. El vot per Accent no serà un vot ni estèril ni fugaç. Existeix un compromís de construcció d’un espai polític que va més enllà del maig de 2011. És en aquest marc de llarg termini en el que caldrà jutjar la feina feta i els resultats obtinguts.
Avui Accent estableix les bases necessàries pel seu futur i tracta amb responsabilitat i precisió tots els seus moviments. Accent és un projecte ambiciós, obert i predisposat a créixer i col·laborar amb tot aquell que des d’un prisma constructiu i de progrés estigui inquiet i disposat a treballar per la nostra ciutat. Un repte no exempt de riscos i obstacles que tinc la impressió que Accent superarà a favor de Badalona.
Tocar la diagonal es tocarlo todo (article publicat a El Periódico 12/05/10)
Per fi ha arribat el polèmic referèndum de la Diagonal, i, després de mesos de discussions, encara no me’n sé avenir. Sens dubte, com bé disculparan els tècnics responsables de la gestió de la mobilitat, els acadèmics solem no entendre res i, particularment, desconeixem la realitat de les coses, immersos com estem en el nostre món irreal de les idees. Deu ser per això que he estat incapaç d’entendre per què el govern de Barcelona ha decidit gastar-se més de dos milions d’euros en la consulta, i molts altres –uns 130 milions en uns quants anys d’obres– en l’execució del projecte escollit, especialment en la conjuntura econòmica en què estem. Almenys algunes constructores respiraran una mica amb les adjudicacions, però segur que aquest no és un motiu que expliqui la necessitat imperiosa de reformar la Diagonal amb presses i esbojarradament.
De la mateixa manera, he estat incapaç d’entendre la majoria d’arguments favorables a les reformes de la Diagonal. En especial, no comprenc com es poden plantejar dos projectes alternatius sense presentar ni explicar els efectes d’aquestes reformes sobre el conjunt de la ciutat i, en especial, sobre l’Eixample. Si en alguna cosa coincideixen els estudis sobre gestió de la mobilitat, és que no és gens desitjable dissenyar i planificar projectes sobre un segment separat de la xarxa urbana. És a dir, sense considerar la xarxa com un tot. Les dues propostes suposen la pràctica marginalitat del cotxe en una de les principals artèries de la ciutat, i excepte el petit percentatge d’usuaris que canviïn de sistema, la resta –la gran majoria, segons les mateixes estimacions de demanda dels promotors– es veuran obligats a desplaçar-se per altres vies alternatives, potser menys preparades per a l’elevat volum de trànsit que hauran d’absorbir. La reforma de la Diagonal hauria de resoldre i dissenyar mesures per a la canalització d’aquest trànsit desplaçat. O això, o resar a la Moreneta
–en el passat, amb cert èxit per la sequera– perquè els viciosos conductors de vehicle privat l’abandonin pel tramvia, un mitjà que no ofereix res que no proporcionin ja el metro i els autobusos.
Un altre argument singular, gens menyspreable, és el de reduir una taxa d’accidentalitat i contaminació massa elevada a la Diagonal. Sens dubte, són objectius lloables, però, tal com he comentat, el trànsit desplaçat no deixarà de congestionar, contaminar i accidentar-se en altres carrers alternatius. ¿És el glamur de la Diagonal el que la fa diferent? Segur. Però dubto que les propostes del «mati’s i contamini fora de la Diagonal» agradin als veïns de València, Aragó, Provença, i de la resta de carrers de l’Eixample. ¿Que potser s’ho mereixen més que els de la Diagonal?
L’últim argument, el meu preferit, és el de la lluita contra el vehicle privat i el foment de formes sostenibles. Que el tramvia pugui exercir de substitut del vehicle privat, quan la majoria dels cotxes provenen de l’entorn metropolità, sembla poc raonable. Especialment divertit és sentir que el tramvia servirà per a la connexió entre les àrees del Barcelonès Nord i del Baix Llobregat. Un passeig. Com si crear una xarxa o unir dos extrems impliqués que els usuaris viatjaran necessàriament de cap a cap, encara que la manera sigui relativament la més lenta. S’obliden, sempre ho fan, del temps. També és sorprenent la concepció de hub de connexions que s’espera del tramvia de la Diagonal. ¿Tan poc modern seria apostar per la millora i extensió del metro i del rodalies, sistemes subterranis amb més capacitat de generació d’externalitats positives, sense impactes negatius sobre altres sistemes i més captació de passatgers metropolitans? ¿Tan poc sostenible seria apostar per altres mitjans de transport menys rígids i menys contaminants com els autobusos alimentats amb alternatives energètiques com el gas, l’hidrogen o l’electricitat? Segurament sóc un antiquat i no entenc com és que un mitjà rebutjat a mig món dècades enrere sembla l’única opció sostenible, encara que de sostenible econòmicament –atesa la seva baixíssima taxa de cobertura– no en tingui res.
I AIXÒ NO ÉS TOt. si el vehicle privat pertany al costat fosc, ¿per què no s’apliquen polítiques eficaces –encara que impopulars–que resolguin el problema de la congestió? ¿Per què no n’aprenem de Londres i Estocolm, que han demostrat l’eficàcia del peatge urbà? Ho han endevinat. En primer lloc, això requeriria valentia política, virtut poc present en una casta política incapaç de reformar res ni d’assumir costos electorals. Segon, seria necessari que el partit majoritari de les coalicions que governen es cregués –no ho fa– la política que executa, més enllà de mantenir-se atrapat per un partit minoritari i fonamentalista en el tema verd. Els mateixos dels 80 quilòmetres per hora, els mateixos de la proposta
–fugaç, afortunadament– de reducció de l’amplada dels carrils de les autopistes. Els mateixos del quart cinturó. Els del tramvia. Els mateixos. I, mentrestant, ens equivoquem, gastem, ens enredem, però, ¡que moderns que som!
*Professor de la Universitat de Barcelona
De la mateixa manera, he estat incapaç d’entendre la majoria d’arguments favorables a les reformes de la Diagonal. En especial, no comprenc com es poden plantejar dos projectes alternatius sense presentar ni explicar els efectes d’aquestes reformes sobre el conjunt de la ciutat i, en especial, sobre l’Eixample. Si en alguna cosa coincideixen els estudis sobre gestió de la mobilitat, és que no és gens desitjable dissenyar i planificar projectes sobre un segment separat de la xarxa urbana. És a dir, sense considerar la xarxa com un tot. Les dues propostes suposen la pràctica marginalitat del cotxe en una de les principals artèries de la ciutat, i excepte el petit percentatge d’usuaris que canviïn de sistema, la resta –la gran majoria, segons les mateixes estimacions de demanda dels promotors– es veuran obligats a desplaçar-se per altres vies alternatives, potser menys preparades per a l’elevat volum de trànsit que hauran d’absorbir. La reforma de la Diagonal hauria de resoldre i dissenyar mesures per a la canalització d’aquest trànsit desplaçat. O això, o resar a la Moreneta
–en el passat, amb cert èxit per la sequera– perquè els viciosos conductors de vehicle privat l’abandonin pel tramvia, un mitjà que no ofereix res que no proporcionin ja el metro i els autobusos.
Un altre argument singular, gens menyspreable, és el de reduir una taxa d’accidentalitat i contaminació massa elevada a la Diagonal. Sens dubte, són objectius lloables, però, tal com he comentat, el trànsit desplaçat no deixarà de congestionar, contaminar i accidentar-se en altres carrers alternatius. ¿És el glamur de la Diagonal el que la fa diferent? Segur. Però dubto que les propostes del «mati’s i contamini fora de la Diagonal» agradin als veïns de València, Aragó, Provença, i de la resta de carrers de l’Eixample. ¿Que potser s’ho mereixen més que els de la Diagonal?
L’últim argument, el meu preferit, és el de la lluita contra el vehicle privat i el foment de formes sostenibles. Que el tramvia pugui exercir de substitut del vehicle privat, quan la majoria dels cotxes provenen de l’entorn metropolità, sembla poc raonable. Especialment divertit és sentir que el tramvia servirà per a la connexió entre les àrees del Barcelonès Nord i del Baix Llobregat. Un passeig. Com si crear una xarxa o unir dos extrems impliqués que els usuaris viatjaran necessàriament de cap a cap, encara que la manera sigui relativament la més lenta. S’obliden, sempre ho fan, del temps. També és sorprenent la concepció de hub de connexions que s’espera del tramvia de la Diagonal. ¿Tan poc modern seria apostar per la millora i extensió del metro i del rodalies, sistemes subterranis amb més capacitat de generació d’externalitats positives, sense impactes negatius sobre altres sistemes i més captació de passatgers metropolitans? ¿Tan poc sostenible seria apostar per altres mitjans de transport menys rígids i menys contaminants com els autobusos alimentats amb alternatives energètiques com el gas, l’hidrogen o l’electricitat? Segurament sóc un antiquat i no entenc com és que un mitjà rebutjat a mig món dècades enrere sembla l’única opció sostenible, encara que de sostenible econòmicament –atesa la seva baixíssima taxa de cobertura– no en tingui res.
I AIXÒ NO ÉS TOt. si el vehicle privat pertany al costat fosc, ¿per què no s’apliquen polítiques eficaces –encara que impopulars–que resolguin el problema de la congestió? ¿Per què no n’aprenem de Londres i Estocolm, que han demostrat l’eficàcia del peatge urbà? Ho han endevinat. En primer lloc, això requeriria valentia política, virtut poc present en una casta política incapaç de reformar res ni d’assumir costos electorals. Segon, seria necessari que el partit majoritari de les coalicions que governen es cregués –no ho fa– la política que executa, més enllà de mantenir-se atrapat per un partit minoritari i fonamentalista en el tema verd. Els mateixos dels 80 quilòmetres per hora, els mateixos de la proposta
–fugaç, afortunadament– de reducció de l’amplada dels carrils de les autopistes. Els mateixos del quart cinturó. Els del tramvia. Els mateixos. I, mentrestant, ens equivoquem, gastem, ens enredem, però, ¡que moderns que som!
*Professor de la Universitat de Barcelona
Recollint el Premi ASPA a San Francisco!
PREMI AL MILLOR ARTICLE ACADÈMIC DE L'ANY 2009, SEGONS LA SOCIETAT AMERICANA D'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA (ASPA).
Pregó de les festes de maig 2010: ENRIC JULIANA
Benvolguts ciutadans de Badalona,
senyor alcalde, senyors regidors,
Fa dos mil anys que som aquí.
Aquest matí, passejant per la Rambla, contemplant, un cop més, la magnífica platja de Badalona, ho he vist clar: fa dos mil anys que som aquí!
Badalona, ben mirat, és una de les ciutats més antigues de la península Ibèrica. Ho sabem i ens en sentim orgullosos. Badalona és una ciutat antiga i, a la vegada, una de les més modernes del país. La més la més veloç, la més dinàmica, la més arriscada.
Des de l’any 1848, quan un grup d’industrials catalans va acabar la construcció de la línea de tren entre Barcelona i Mataró, Badalona no ha parat de moure’s de manera vertiginosa. Com molt poques ciutats ho han fet a Europa. No exagero. I ara us explicaré perquè no exagero.
Aquella línea de tren va ser la primera que es va a construir a Espanya. La van tirar endavant empresaris catalans associats amb uns capitalistes anglesos, sense cap ajut de l’Estat. Tant és així que la cerimònia d’inauguració, el dia 28 d’octubre de 1848, va ser molt austera. Tres anys més tard, els marquesos de Pontejo i de Salamanca, varen promoure, sota la protecció de l’Estat, la construcció de la línea fèrria Madrid-Aranjuez, per tal de facilitar el transport de la reina Isabel II al magnífic palau d’Aranjuez.
1848 va ser un moment molt interessant. Un moment estel•lar de la nostra història. Badalona va esdevenir una ciutat moderna sense ajut de l’Estat.
Convé tenir-ho en compte, convé recordar-ho, perquè fa dos mil anys que som aquí.
El tren va portar la velocitat i amb ella van arribar les fàbriques. I amb les fàbriques va començar a venir gent. Primer, catalans de l’interior; pagesos que volien canviar de vida. Els meus besavis, per exemple, eren de Ripollet. I van emigrar a Badalona. Van venir, també, catalans del sud, gent de l’Ebre, gent d’Alcanar, amb un caràcter molt fort i una parla una mica diferent.
I després, mentre anaven creixent les fàbriques i començaven les obres del metro de Barcelona, va començar a arribar gent d’indrets més allunyats. Gent de Murcia, d’Almeria –sobre tot d’Almeria- i d’altres llocs d’Andalusia. Gent de Castella i de l’Aragó. Gent de Galícia, també. A Badalona, ciutat de mar, es va començar a fer realitat una de les fantasies del gran escriptor francès Juli Verne. Verne va a escriure a la novel•la Vint mil llegües de viatge submarí’que el lema del capità Nemo i del submarí ‘Nautilus” era ‘mobilis in mobili’: Aquesta expressió llatina, ‘mobilis in mobili’, vol dir: “en moviment a l’interior del moviment”. Aquest, -senyor alcalde, senyors regidors, benvolguts ciutadans- també podria ser el lema de la nostra ciutat. Badalona, ‘mobilis in mobili’; Badalona en moviment a l’interior del moviment.
Va venir la Guerra Civil. I les més modernes tècniques de guerra van ser assajades al cel de Badalona per aparells en veloç moviment. Els avions italians Saboia, amb motors Fiat i Alfa Romeo, van bombardejar les fàbriques de Badalona, per a demostrar que eren les millors màquines de guerra d’aquell moment.
Queien les bombes i la ciutat va resistir, perquè fa dos mil anys que som aquí.
I després d’un temps de gran penúria, Badalona va reprendre el moviment, més veloç encara, amb més dinamisme, amb més empenta. En pocs anys, la ciutat es va multiplicar per dos i per tres. Faltava de tot –escoles, ambulatoris, carrers ben empedrats, clavegueres, biblioteques, places i jardins. Faltava el més important de tot: la llibertat. Però la ciutat va rebre una injecció de vida. Amb l’ajut d’aquella vitalitat varem recuperar la democràcia i molts d’aquells problemes es van poder començar a arreglar. Varem poder tornar a dir, amb més orgull que mai, que fa dos mil anys que som aquí.
‘Mobilis in mobili’, la ciutat va seguir travessant el moviment. El moviment del món. Va començar a arribar gent d’indrets molt més llunyans, encara. En aquesta plaça, on hi ha passat coses molt diverses i sorprenents, un dia, fa un parell d’anys, s’hi van aplegar cinc-centes persones expressant el seu dolor per l’assassinat de la senyora Benazir Bhutto al Pakistan. ‘Mobilis in mobili’, Badalona va començar a donar la volta al món. I el món sencer avui es pot explicar des de Badalona.
Per això fa dos mil anys que som aquí.
Ho torno a dir: cap altre ciutat d’Europa és tant antiga i moderna alhora com Badalona. Cap altra ha travessat la història tant veloçment. I això té un mèrit molt gran, perquè tanta acceleració pot provocar greus accidents. Badalona ho ha fet molt bé i aquest mèrit l’hi hauria de ser reconegut per Catalunya i per Espanya. Senyor alcalde, senyors regidors, benvolguts ciutadans, Badalona hauria de ser recompensada col•lectivament amb la Creu de Sant Jordi i amb la distinció més alta de les Espanyes per aquest canvi constant, tenaç i vertiginós des que l’any 1848 es van posar les vies del tren. Badalona ha donat exemple i això s’ha de fer valer.
Perquè fa dos mil anys que som aquí.
I quan dic que fa dos mil anys que som aquí, vull dir, ni més, ni menys, que som romans. No que venim dels romans. Vull dir que som romans!
Els romans parlaven la llengua mare, la llengua amb la qual es podien dir coses ten precises i tant ben dites com ‘mobilis in mobili’, i posseïen una cultura extraordinària, feta de la suma de moltes cultures. Els romans deien que els llocs tenien ànima. Creien que un esperit donava vida i sentit als llocs i a les persones que en ells habitaven. Aquest esperit –el genius loci- els acompanyava des del naixement a la mort i determinava el seu caràcter i essència. Aquest esperit a Badalona existeix i habita entre nosaltres. Jo crec que aquest geni protector passa les nits a la punta del Pont del Petroli esperant que el sol s’alci, poc a poc, més enllà de la darrera línea del mar.
Aquest esperit existeix i per això podem dir que fa dos mil anys que som aquí, encara que els nostres orígens siguin a Ripollet, a Alcanar, a Lorca, a Vélez Rubio, a Vélez Blanco, a la província de Jaén, a la de Màlaga, a la de Cordova, a l’Aragó, a Galícia, a les muntanyes del Rif o més al sud del riu Senegal; a les valls del Danubi a Romania, al Pakistan o a la immensa Xina.
L’esperit del lloc donava sentit i protegia. I els romans que eren molt oberts a tota mena de novetats, sempre van ser molt respectuosos amb ell. Respectem l’ànima del lloc i ella ens ajudarà.
El respecte a l’esperit del lloc és la base d’una moral civil. I la moral civil de Badalona s’ha enfortit amb una extraordinària capacitat d’adaptació al moviment, al canvi i a l’acceleració. Aquest és el mèrit que Badalona ha de defensar davant el tribunal de la història, exigint el just reconeixement. Sobre aquesta moral civil s’aixeca l’orgull de ser de Badalona. Que s’ha de portar amb el cap molt alt.
Alerta, doncs, amb la subversió de la virtut ciutadana. Alerta amb la por i la confusió. Seria tràgic que els problemes derivats de tanta acceleració –que hi són- malmetessin l’esperit de Badalona. Quan hi ha problemes, l’orgull de ser de Badalona no ha de defallir. Aquesta ciutat fa més de cent cinquanta anys que no para de canviar. I això té un mèrit extraordinari que exigeix el reconeixement de la Nació. Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s’hagués d’avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc. L’esperit del lloc protegia als romans del foc incontrolat.
No us deixeu entabanar!
Exigiu el just reconeixement al mèrit de Badalona. Sentiu-vos orgullosos de ser de Badalona. Porteu flors a l’esperit del lloc, que habita a la punta del Pont del Petroli.
Siguem dignes de Roma, veritable pàtria dels catalans.
Perquè fa dos mil anys que som aquí.
Visca Badalona!
Visca les Festes de Maig!
senyor alcalde, senyors regidors,
Fa dos mil anys que som aquí.
Aquest matí, passejant per la Rambla, contemplant, un cop més, la magnífica platja de Badalona, ho he vist clar: fa dos mil anys que som aquí!
Badalona, ben mirat, és una de les ciutats més antigues de la península Ibèrica. Ho sabem i ens en sentim orgullosos. Badalona és una ciutat antiga i, a la vegada, una de les més modernes del país. La més la més veloç, la més dinàmica, la més arriscada.
Des de l’any 1848, quan un grup d’industrials catalans va acabar la construcció de la línea de tren entre Barcelona i Mataró, Badalona no ha parat de moure’s de manera vertiginosa. Com molt poques ciutats ho han fet a Europa. No exagero. I ara us explicaré perquè no exagero.
Aquella línea de tren va ser la primera que es va a construir a Espanya. La van tirar endavant empresaris catalans associats amb uns capitalistes anglesos, sense cap ajut de l’Estat. Tant és així que la cerimònia d’inauguració, el dia 28 d’octubre de 1848, va ser molt austera. Tres anys més tard, els marquesos de Pontejo i de Salamanca, varen promoure, sota la protecció de l’Estat, la construcció de la línea fèrria Madrid-Aranjuez, per tal de facilitar el transport de la reina Isabel II al magnífic palau d’Aranjuez.
1848 va ser un moment molt interessant. Un moment estel•lar de la nostra història. Badalona va esdevenir una ciutat moderna sense ajut de l’Estat.
Convé tenir-ho en compte, convé recordar-ho, perquè fa dos mil anys que som aquí.
El tren va portar la velocitat i amb ella van arribar les fàbriques. I amb les fàbriques va començar a venir gent. Primer, catalans de l’interior; pagesos que volien canviar de vida. Els meus besavis, per exemple, eren de Ripollet. I van emigrar a Badalona. Van venir, també, catalans del sud, gent de l’Ebre, gent d’Alcanar, amb un caràcter molt fort i una parla una mica diferent.
I després, mentre anaven creixent les fàbriques i començaven les obres del metro de Barcelona, va començar a arribar gent d’indrets més allunyats. Gent de Murcia, d’Almeria –sobre tot d’Almeria- i d’altres llocs d’Andalusia. Gent de Castella i de l’Aragó. Gent de Galícia, també. A Badalona, ciutat de mar, es va començar a fer realitat una de les fantasies del gran escriptor francès Juli Verne. Verne va a escriure a la novel•la Vint mil llegües de viatge submarí’que el lema del capità Nemo i del submarí ‘Nautilus” era ‘mobilis in mobili’: Aquesta expressió llatina, ‘mobilis in mobili’, vol dir: “en moviment a l’interior del moviment”. Aquest, -senyor alcalde, senyors regidors, benvolguts ciutadans- també podria ser el lema de la nostra ciutat. Badalona, ‘mobilis in mobili’; Badalona en moviment a l’interior del moviment.
Va venir la Guerra Civil. I les més modernes tècniques de guerra van ser assajades al cel de Badalona per aparells en veloç moviment. Els avions italians Saboia, amb motors Fiat i Alfa Romeo, van bombardejar les fàbriques de Badalona, per a demostrar que eren les millors màquines de guerra d’aquell moment.
Queien les bombes i la ciutat va resistir, perquè fa dos mil anys que som aquí.
I després d’un temps de gran penúria, Badalona va reprendre el moviment, més veloç encara, amb més dinamisme, amb més empenta. En pocs anys, la ciutat es va multiplicar per dos i per tres. Faltava de tot –escoles, ambulatoris, carrers ben empedrats, clavegueres, biblioteques, places i jardins. Faltava el més important de tot: la llibertat. Però la ciutat va rebre una injecció de vida. Amb l’ajut d’aquella vitalitat varem recuperar la democràcia i molts d’aquells problemes es van poder començar a arreglar. Varem poder tornar a dir, amb més orgull que mai, que fa dos mil anys que som aquí.
‘Mobilis in mobili’, la ciutat va seguir travessant el moviment. El moviment del món. Va començar a arribar gent d’indrets molt més llunyans, encara. En aquesta plaça, on hi ha passat coses molt diverses i sorprenents, un dia, fa un parell d’anys, s’hi van aplegar cinc-centes persones expressant el seu dolor per l’assassinat de la senyora Benazir Bhutto al Pakistan. ‘Mobilis in mobili’, Badalona va començar a donar la volta al món. I el món sencer avui es pot explicar des de Badalona.
Per això fa dos mil anys que som aquí.
Ho torno a dir: cap altre ciutat d’Europa és tant antiga i moderna alhora com Badalona. Cap altra ha travessat la història tant veloçment. I això té un mèrit molt gran, perquè tanta acceleració pot provocar greus accidents. Badalona ho ha fet molt bé i aquest mèrit l’hi hauria de ser reconegut per Catalunya i per Espanya. Senyor alcalde, senyors regidors, benvolguts ciutadans, Badalona hauria de ser recompensada col•lectivament amb la Creu de Sant Jordi i amb la distinció més alta de les Espanyes per aquest canvi constant, tenaç i vertiginós des que l’any 1848 es van posar les vies del tren. Badalona ha donat exemple i això s’ha de fer valer.
Perquè fa dos mil anys que som aquí.
I quan dic que fa dos mil anys que som aquí, vull dir, ni més, ni menys, que som romans. No que venim dels romans. Vull dir que som romans!
Els romans parlaven la llengua mare, la llengua amb la qual es podien dir coses ten precises i tant ben dites com ‘mobilis in mobili’, i posseïen una cultura extraordinària, feta de la suma de moltes cultures. Els romans deien que els llocs tenien ànima. Creien que un esperit donava vida i sentit als llocs i a les persones que en ells habitaven. Aquest esperit –el genius loci- els acompanyava des del naixement a la mort i determinava el seu caràcter i essència. Aquest esperit a Badalona existeix i habita entre nosaltres. Jo crec que aquest geni protector passa les nits a la punta del Pont del Petroli esperant que el sol s’alci, poc a poc, més enllà de la darrera línea del mar.
Aquest esperit existeix i per això podem dir que fa dos mil anys que som aquí, encara que els nostres orígens siguin a Ripollet, a Alcanar, a Lorca, a Vélez Rubio, a Vélez Blanco, a la província de Jaén, a la de Màlaga, a la de Cordova, a l’Aragó, a Galícia, a les muntanyes del Rif o més al sud del riu Senegal; a les valls del Danubi a Romania, al Pakistan o a la immensa Xina.
L’esperit del lloc donava sentit i protegia. I els romans que eren molt oberts a tota mena de novetats, sempre van ser molt respectuosos amb ell. Respectem l’ànima del lloc i ella ens ajudarà.
El respecte a l’esperit del lloc és la base d’una moral civil. I la moral civil de Badalona s’ha enfortit amb una extraordinària capacitat d’adaptació al moviment, al canvi i a l’acceleració. Aquest és el mèrit que Badalona ha de defensar davant el tribunal de la història, exigint el just reconeixement. Sobre aquesta moral civil s’aixeca l’orgull de ser de Badalona. Que s’ha de portar amb el cap molt alt.
Alerta, doncs, amb la subversió de la virtut ciutadana. Alerta amb la por i la confusió. Seria tràgic que els problemes derivats de tanta acceleració –que hi són- malmetessin l’esperit de Badalona. Quan hi ha problemes, l’orgull de ser de Badalona no ha de defallir. Aquesta ciutat fa més de cent cinquanta anys que no para de canviar. I això té un mèrit extraordinari que exigeix el reconeixement de la Nació. Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s’hagués d’avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc. L’esperit del lloc protegia als romans del foc incontrolat.
No us deixeu entabanar!
Exigiu el just reconeixement al mèrit de Badalona. Sentiu-vos orgullosos de ser de Badalona. Porteu flors a l’esperit del lloc, que habita a la punta del Pont del Petroli.
Siguem dignes de Roma, veritable pàtria dels catalans.
Perquè fa dos mil anys que som aquí.
Visca Badalona!
Visca les Festes de Maig!
El premi als diaris digitals
Alguns diaris digitals s'han fet ressò de la notícia del premi... Ah! No podia ser d'una altra manera... algú a l'agència EFE de Madrid s'ha equivocat amb el meu cognom i l'error s'ha multiplicat a tots els diaris que l'utilitzen coma font!! Jo crec que el meu cognom no és tant difícil... però vaja.
ABC
Vilaweb
QUE.ES
El Confidencial
ADN
ABC
Vilaweb
QUE.ES
El Confidencial
ADN
PREMI DE LA ASPA AL MILLOR ARTICLE DE L'ANY
Benvolguts amics i amiques, avui mateix he conegut la notícia. La Societat Americana d'Administració Pública (ASAP) ens ha atorgat el premi al millor article de l'any al Germà Bel i a mi mateix per l'article "What policy makers should know about urban road charging: Lessons from worldwide experience" publicat a la revista Public Administration Review del mes de setembre/octubre de l'any 2009.
Es tracta d'un gran reconeixement a la nostra feina i sobretot, una prova més de la nostra capacitat d'estar entre els millors en aquesta disciplina, la Public Administration.
El premi el rebrem a la ciutat de San José, California (USA) el proper mes d'abril, en una cerimònia organitzada aprofitant la conferència anual de l'ASAP.
Gràcies a tots els que heu contribuït en algun grau a aquesta consecució.
Abraçades!
Es tracta d'un gran reconeixement a la nostra feina i sobretot, una prova més de la nostra capacitat d'estar entre els millors en aquesta disciplina, la Public Administration.
El premi el rebrem a la ciutat de San José, California (USA) el proper mes d'abril, en una cerimònia organitzada aprofitant la conferència anual de l'ASAP.
Gràcies a tots els que heu contribuït en algun grau a aquesta consecució.
Abraçades!
Nou article publicat a la revista Transportation Research Part E.
Aquest article elaborat conjuntament amb el professor Germà Bel tracta dels determinants de l'oferta i demanda de transport públic local en diferents ciutats europees, tenint especial consideració dels elements econòmics, polítics i institucionals.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
